On pertanyem?

Aquesta pregunta ens l'hem fet últimament bastantes vegades. Les darreres setmanes hem tingut la sort de sentir-nos bolivians. La Sara, una noia amb qui ens hem fet amics a aquí, i tota la seva família, ens han mig adoptat. Com a estrangers, l'intercanvi cultural és molt interessant. El primer dia ens van convidar al seu menjar bolivià. Això a canvi que el següent cop els cuinéssim nosaltres el nostre menjar: pa amb tomàquet, truita de patates i paella. Tot va quedar deliciós!

Poc a poc, hem anat coneixen els seus entorns, i així coneixent el que és un ambient de classe mitja-alta de Bolívia. En el fons, fins ara només coneixíem les classes humils i pobres, pel fet que són la major part i també per haver-les estudiat més de cara a tirar endavant el nostre projecte. El que és interessant és que, sense adonar-nos-en, estàvem analitzant la nostra pròpia realitat. I m'explicaré.

Ells són la classe mitja-alta, prou benestant com per no passar gana i poder permetre's el luxe de fer un viatge algun cop als Estats Units. Això, a aquí, és una minoria i tenen molta sort. Per tant, et poses a analitzar-los, i una de les primeres coses que penses és que com pot ser que no estiguin implicats per complet en la millora de la seva societat! Amb la de coses que necessiten, i que amb una mica d'ajuda ho solucionarien, com pot ser que no s'hi impliquin!! Però en aquest moment veus com si fos un mirall, que tu també tens la sort de viure tranquil i poden-te permetre alguns luxes. I que, malgrat la teva societat estigui millor, encara hi ha moltes coses per canviar! És a dir, he hagut de venir a ajudar a Bolívia, per adonar-me'n de debò que de gent necessitada n'hi ha al meu costat, i que tinc l'oportunitat i -perquè no- la responsabilitat, d'ajudar-la. 

Aquesta sensació va créixer quan, per casualitat, vam anar a parar a una festa al barri ric de Cochabamba. Si, un barri com Pedralbes. Però les cases són el doble de grosses, a la vegada que tot el barri està emmurallat i vigilat, de manera que en creuar la porta, surts de Bolívia, i retornes a aquell món que semblava a vegades desitjat -però no tant inusual- de casa nostra. A la festa, joves bevent al voltant de la piscina, amb Cochabamba il·luminada als peus... Que preciós de nit! Ara, des de tant lluny no es veuen els nens petits treballar, les ancianes patejant-se els carrers per menjar, els joves robant ni els universitaris sense cap futur...

Però, per què ara els criticava així? És, per sort o no, el seu estil de vida còmode! I el que és pitjor, que potser no passa el mateix quan sóc a casa? Quin és el meu paper a la meva societat? On pertanyo?

És, crec, un dels grans descobriments que he fet aquí. Ajudar està en l'actitud. Tant se val els quilòmetres de distància on ho facis, i tant se val si a qui ajudes és més morenet o no, i tant se val quina activitat fas. El més difícil és adonar-se que tu ets un actor més en la societat. I el paper que representes el pots canviar. I que el teu personatge pot esdevenir protagonista si el fas créixer.

Llac Titicaca (3/5)

Una entrada molt llarga... per un dia molt complert!

El bus sempre és una experiència

Sota els núvols, la capital

Els busos cap a Copacabana sortien des del ‘cementerio’. No era un nom metafòric, ni d’un barri... A l’altre costat de la vorera d’on hi havia el bus ja començaven els nínxols amb les seves flors... Confiàvem que allò no fos un presagi, perquè la carretera fins a Copacabana, que tardava 3 hores, era plena de corbes, sense proteccions i amb un conductor molt animat amb l’accelerador.

El cas és que a les 8 del matí vam quedar amb la Lisa allà, i ens van instal·lar als últims 3 llocs que quedaven, que era al final de tot. Un company de l’oficina, el Germán, ens havia recomanat feia uns dies que sempre ens poséssim al pis de dalt i al centre del bus. Li vam dir si era perquè no et roben tant... La seva resposta, de tant tranquil·la i natural que va ser, ens va sorprendre més que preocupar: “Es porqué algunes veces hay accidentes, y si vas a bajo recibes más... Mejor arriba”. Tot i així, aquest bus només tenia un pis, però el fet de no veure res crec que era millor i tot.

El Alto sobresurt del núvols i s'enfila

Ens vam començar a enfilar cap a El Alto. Però hi havia un embús increïble! Així que el conductor va decidir donar mitja volta i agafar un camí de terra que estaven construint. La part bona eren les vistes, amb La Paz als peus però coberta de boira... La part dolenta va ser descobrir que aquell bus era capaç d’avançar quasi a dues rodes, ja que el camí en obres el feia tomballejar tant que l’anava posant de costat quasi bolcant!  

Mentrestant, la mala sort va portar al Bernat a seure al costat d’un borratxo (i la seva dona també borratxa) que li van donar la llauna tot el viatge. Primer intentant fer-lo cantar les cançons que posaven al mòbil... després, criticant els de Santa Cruz, perquè no estimaven tant Bolívia com els de La Paz.

El Alto

Típica imatge de El Alto

El Alto és una part de La Paz, la part nord, però molts ho tracten com una ciutat a part. I és que és tant diferent i tant amunt que s’ho mereix. És aquella part on hi viu la classe baixa, però que molts són els que tenen fortunes. Ara bé, estan ben amagades, perquè la pobresa allà era palpable en tot. No només en els bots que feia el bus pels carrers sense asfaltar. També per les cases de totxana, totes iguals i mai de més de dos o tres pisos. Dones venent coses amunt i avall, homes vestint esgarraps caminant pel carrer, gossos remenant escombraries...

A veure qui s'hi dutxa...

A mesura que ens  allunyàvem hi havia menys cases i més ‘altiplano’. El paratge era preciós, extens, marró i sense cap mena d’arbre. Això a causa de l’altitud. Les cases de totxana s’havien convertit en cases d’adob (totxos fets de fang, plantes i demés).

L'altiplà. Cap arbre, tot verge. 

‘Estrecho de Tiquina’

Les barcasses són de fusta... i poc més!

Poc a poc vam anar veient el llac. Ara bé, per arribar a Copacabana havíem de creuar l’estret al poble de Tiquina, ja que no hi havia cap pont. En el seu lloc, un centenar de barcasses de fusta havien de transportar busos i cotxes cap a l’altre costat. Els passatgers havíem de baixar i anar amb barquetes, també de fusta, pel nostre compte. El per què? No és que siguin previsors els bolivians... més aviat són conseqüents, i amb un cop que s’enfonsés un bus al llac amb tots els viatjants dins ja n’hi va haver prou.

Semblava increïble com aguantaven un bus i un cotxe a sobre la barcassa, però al final creuaven!

A la barca! 

El nostre bus! Ja podem seguir

Copacabana

El mercat de Copacabana

Les tres noies que teníem al nostre costat al bus anaven a veure la ‘virgensita de Copacabana’ i a menjar peix allà. Nosaltres no vam ser menys i, aprofitant que la nostra panxa estava en moments delicats, vam menjar peix frec a Bolívia, cosa que costa molt de fer. Era truita de llac, una delícia.

El poble era un lloc molt turístic, ple de colors dels mercats i dels records típics andins. Però ens em vam escapar, i vam agafar un barco cap a la Isla del Sol.

El vaixell de palla típic del llac... però l'únic que vam veure!

El viatge en barca va ser preciós! En un primer moment, el litoral semblava la Costa Brava, però amb un fred dels Pirineus a l’hivern. Passat un cap, vam descobrir la vista de les muntanyes de 6.000 metres i més d’alçada, que naixien quasi al mateix llac.

L'expedició de barquetes cap a la Isla del Sol.
Sense sentir el fred sembla preciós!

La Isla del Sol

Típic turista a Bolivia... passant fred!

L’arribada a la Parte Norte de la Isla del Sol va ser preciosa. Per què la Parte Norte i no la Sur? Doncs perquè és menys turística... i es notava! Tots érem ‘motxileros’, i l’hostal que vam agafar tenia llit i un sol lavabo/dutxa compartit entre totes les habitacions. Això si, a peu de platja i amb vistes!

L'arribada, era preciós

No vam tardar en anar a fer la primera visita a les ruïnes inques. Recorrent el camí, amb la posta de sol ataronjada i envoltats de muntanyes nevades i un ‘mar’ sense fi, vam coincidir que allò era una de les coses més boniques que havíem vist mai. De fet, diuen que és una de les meravelles del món.

Travessàvem comunitats que vivien en cases d’adob. Molt autèntiques encara, malgrat aprofitaven per fer-nos pagar per tot. Tot el poble era ple d’animals, i es passejaven per allà tant tranquil·lament.

Fent camí

Ruïnes inques, el Temple del Sol

Les construccions inques les vam atrapar després de creuar-nos amb uns quants grups d’argentins i brasilers. Els que tenen diners aquí, vaja. Els temples no mantenien teulades, però si les parets. Tant gros, semblava un laberint de pedra. I sempre amb vistes a l’altre riba del llac, que ja és Perú.

Aquí darrera dormíem.. Sembla el Meditarrani!

Ases i bens... faltaven els porquets

 Com la gent d’aquí, vam anar a dormir quan es va pondre el sol. I el matí següent, va començar ben d’hora, amb els crits dels ases...

Cap de setmana a Cochabamba

Aquest és el primer cap de setmana que passem a Cochabamba, fet que implica fer vida com els autòctons, sense estar tot el dia treballant o fent de turistes.

  

Divendres, descoberta

Una estudiant de la Universidad Catòlica d’aquí, que està fent a seva ‘pasantía’ (pràctiques) a Fe y Alegria, ens va proposar anar el divendres a veure una exposició d’art al centre de la ciutat, i així fer una mica de visita. Ens hi vam apuntar de seguida.

Aprofitant que aquell dia un jesuïta català (també ex-estudiant del St. Ignasi–Sarrià) havia vingut a fer una visita a Fe y Alegria, vam fer la tornada amb ell en el taxi que li pagava l’oficina. Ell feia 25 anys que va marxar per venir a Bolívia, i no ha tornat en tot aquest temps... i tampoc ho farà. Imagino que allò pel que sempre has treballat i lluitat esdevé la teva vida. Ara, penso que no es pot oblidar la família, la terra, i les coses que t’han fet ser... per molt lluny que estiguin.

El cas és que ens vam trobar amb aquesta noia, l’Alesandra, al punt més concorregut del centre de la ciutat. Venia amb la seva germana, de 15 anys però tant o més madura que nosaltres. La passejada la vam inaugurar fent un cafè i un mate de coca. Després es van proposar no deixar-se cap carrer sense ensenyar-nos, i ho van aconseguir!

L’exposició d’art era una barreja de diferents estils i tècniques, i molts quadres amb temes folklòrics bolivians. Si l’art busca interpretar la realitat, està molt bé redescobrir una nova cultura a través dels seus quadres, mentre les dues noies autòctones te’ls expliquen.

Pels carrers de Cochabamba, com als de La Paz, hi ha moltes paradetes de menjar i detalls. El Bernat es va comprar una polsera maca i baratíssima. Més endavant, hi havia una paradeta de pomes banyades en caramel, brotxetes de raïm banyades en caramel, brotxetes de maduixa banyades en xocolata i ‘maní’. El ‘maní’ són galetes d’una cosa semblant al cacauet i ajuntat tot gràcies a un sucre de sabor a mel. Deliciós! Una de les coses més bones que hem provat a aquí. I vam provar també el raïm i les maduixes.

Després de caminar-ho tot, vam anar al típic menjar ràpid bolivià: pollastre i patates fregides, amb un tros de plàtan fregit i una beguda freda de civada (que els encanta a ells, però que a nosaltres gens). De fons, el canal de música latina, amb tots els cantants espanyols haguts i per haver que viuen ara a Miami.

Dissabte, descans i bons ambients

El dissabte ens el vam plantejar com a dia de treball ‘light’, ja que en principi no es treballa, però tenim molta feina per fer. Llevant-nos tard, vam estar tot el matí a l’oficina. Per fer alguna pausa del fred que fa allà dins, vam sortir a jugar a futbol a fora, que feia sol.

La tarda anterior ens havia trucat la Sara, “la sobrina de la Clarita”. La Clarita treballa amb nosaltres, i comentant un dia que també ens interessava sortir amb gent jove per Cochabamba, ens va dir que li donéssim el nostre número, que ens posaria en contacte amb la seva ‘sobrinita’.

D’aquesta manera, vam acabar parlant amb la Sara, que ens va proposar anar a sopar pel centre, a un local molt bo.

Al costat d’una mansió enorme que pertanyia a un antic empresari  de l’estany, hi havia el bar i restaurant “La Muela”, un nom en honor a una muntanya de La Paz que té el relleu de queixal. I a la porta, la Sara amb la seva germana Gabriela. La primera és tres anys més gran que la segona, tot i que les dues són més grans que nosaltres. Però realment encantadores i bones amfitriones. Les dues estudien disseny gràfic, tot i que la gran ja treballa, i fins i tot s’ha muntat un estudi propi amb uns amics!

Elles, a diferència de la majoria de la població, tenien més característica de blanc que d’indígena. I això, per molt que pugui semblar obvi, fa molta diferència. La manera de parlar i fer en comparació amb les noies de la nit anterior (la voluntària companya de feina) era molt diferent. Dos estils de bolivianes.

El bar és un dels més reclamats per joves (i no tant joves) de la ciutat, on es fan molts concerts i festes. Es veu que la cultura de veure és molt present a la societat cochabambina, però això encara ho haurem de descobrir bé.

Segurament aquest lloc tornarà a sortir algun altre cop, esperem!

A La Paz (2/5)

Dia de descans

El nostre primer dissabte a Bolívia va començar amb descans... Per fi una mica! Ens vam despertar tard, i vam sortir a passejar pel barri de les ambaixades, on les cases eren d'estils del centre d'Europa, alemany sobretot!

Passejant al matí, amb el
 Bernat davant la caserna
policial...

... i fent-nos fotos en una
cabina de telèfon ben
ambientada!

Aquest dia havia de ser per conèixer la Silvana i la seva família, i al vespre marxar cap al llac Titicaca. Amb ella havíem quedat al ‘Dumbo’, un restaurant a la principal avinguda de la ciutat, on hi havia un mix entre menjar americà i menjar bolivià. El restaurant estava tot decorat amb globus verd fosc i granes, per formar la bandera de La Paz i celebrar així el seu dia (que era el dilluns).

Allà ens vam trobar amb el seu fill, advocat de 23 anys i molt cult. Realment interessant conèixer per fi algú de la nostra edat i de Bolívia! A més, amb moltes inquietuds polítiques i que escriu en algun diari. Per tant, per tenir una opinió ben crítica de la situació del país, ell va anar molt bé. Ens va parlar de política, del govern i el president, de contraban de cotxes, de narcotràfic i de corrupció... Però si heu relacionat tots aquestes temes entre ells, és cosa vostra! ;)

Els catalans amb la nostra companya de viatges americana!

Tot dinant, ja vam veure que no podríem marxar aquell vespre cap al llac Titicaca, sinó l’endemà. Entre d’altres, la culpa va ser del plat que ens vam demanar: un plat enorme (típic de La Paz), que tenia carn, frankfurts, patates fregides, ceba i tomàquet. La ració podria haver estat per tres, però cadascú es va demanar el seu plat! Tot això ben acompanyat amb la que diuen és la millor cervesa de Bolívia, la ‘Huari’!

Les vistes des del pis. Amb l'Illimani nevat al fons, i lluny,
tocant les muntanyes de la dreta, el barri de San Miguel.

Més tard va arribar la Lisa, la nord-americana que vindria a viatjar amb nosaltres. Ella ja havia dinat, així que vam marxar tots cap al pis de la Silvana, al centre mateix. Viu a un 12è pis, en un edifici que és una meravella. Les seves vistes des del pis són a tota la part est de La Paz, i al fons es veu la zona sud de la ciutat (San Miguel). Al fons, la muntanya ‘Illimani’, de 6500 metres i tota nevada.

Al pis vam prendre més mate de coca i un cafè fet a Bolívia, prou bo. Mentrestant seguíem parlant de moltes coses relacionades amb Bolívia com ‘el Estado Plurinacional’, la seva democràcia relativa i comparacions amb els nostres països: Catalunya (Bernat i Joan), Estats Units (Lisa), Corea (Bernat) i Suïssa (Joan).

San Miguel i els rics pobres

El barri de El Alto, enfilant-se per les muntanyes!

La part Sud de La Paz és la rica, San Miguel. Diuen que és allà perquè, al ser a menys altitud, els rics i estrangers ho aguantaven més. 

Fos el que fos, es veu que ara els rics ja no són ells. Que amb els canvis que hi ha hagut al país, els que eren rics ara només ho són d’aparença, ja que estan més endeutats que ningú i gràcies a això poden aparentar aquella vida de rics que tenien. En canvi, els que eren pobres, ara són els més rics. És a dir, els que viuen a les barriades de El Alto (el barri del nord de la ciutat que s’enfila per les muntanyes) són els que tenen veritables fortunes. Això si, diuen que rics ho són només de cartera, ja que viuen com pobres, deixats i en males condicions de vida.

Aquesta descripció de la realitat de La Paz, i que s’estén a tota Bolívia, ens la van fer vàries persones, totes elles per separat. Així doncs, ha de ser cert. És així. Els diners a Bolívia estan en mans de petits comerciants, que porten el seu negoci de manera artesanal, i que han anat acumulant diners fins a quantitats enormes. Però, a la vegada, no saben com fer-los rendir pel seu benefici.

Potser és el barri ric, però algun cable d'electricitat
s'escapava de tant en tant...

En resum, vam agafar un taxi cap al sud. I, realment, és un barri diferent, més ric. Es veuen famílies més ‘esblanqueïdes’ passejant tranquil·lament pels carrers comercials. Moltes botigues, algunes de marca, també per aquests carrers. La sensació és de barri ric, més enllà de si ho és o no.

Ens vam dedicar a anar entrant a botigues. Un cop tot vist, vam anar al Mega Center, el centre comercial més gran de La Paz, per tant, el més gran de Bolívia. I de qui era? Doncs d’un català que té negocis a Bolívia i que viu a Miami... Como no! Després de veure persones tant pobres en aquest país, impactava trobar un oasi de ‘consumisme alegre’ allà. Estava ple de famílies, la majoria d’elles morenetes i passant-hi el dia. Potser eren els nous-rics que comentàvem abans... Això si, l’estil d’aquell lloc recordava el dels ‘malls’ nord-americans. Es nota la gran influència dels ‘gringos’ també a Bolívia.

Tornant cap al centre, la ciutat bullia de gent, i de concerts per tot arreu! Vam pactar trobar-nos a les 8 del matí del diumenge per marxar, aquest cop si, cap a Copacabana, al Llac Titicaca!

Primer dia a La Paz (1/5)

 El bus de mitja nit

Els 'motxilleros' preparats per sortir a l'aventura!

El dijous havíem acabat de treballar i teníem per davant 7 hores de bus. Marxant a les 11 de la nit, dormiríem en els seus seients-llit tot el trajecte. L’aventura, però, va començar al taxi que vam agafar: tot ‘tunejat’, semblava disposar de servei discoteca interior. Les llums pampallugant de color blau anaven saltant sense parar dins el cotxe. Aquests cop si que hi havia cinturons, però anaven destinats a aguantar els altaveus extres que hi havia darrera...

La terminal de busos, com a totes hores, estava en plena activitat. El personal de les diferents companyies anava cridant ofertes i sortides dels següents busos. Nosaltres esperàvem a la cua, fet que cridava l’atenció, ja que tots els bolivians són molt més baixets que nosaltres. La nostra sensació de desentonar es va acabar quan un americà ros i molt més alt que nosaltres va entrar: si pensàvem que cridàvem una mica l’atenció, aquest ja no se n’escapava.

Vam anar al segon pis del bus, aquell on, segons un de l’oficina, “cuando hay accidentes, si vas arriba recibes menos”... Ho va dir amb tanta tranquil·litat que ni vam patir... Però, això si, el bus era el millor que havíem agafat mai. Eren quasi llits! Aquest és el transport bàsic per moure’s per Bolívia, per això és tant còmode i n’hi ha tants (vam arribar a comptar més de 20 companyies de bus a l’estació de Cochabamba).

La capital

Souvenirs de tot tipus, sobretot estil 'andino'.

Arribem a La Paz a les 7 del matí. Aquest lloc és molt més ciutat que Cochabamba, més arreglat i cuidat. Aquí ja hi ha edificis alts, i la majoria ho són. A més, si Cochabamba està rodejada de muntanyes, La Paz també, però no es veuen... són tot cases!

El taxi ens deixa a l’hotel i tenim dues hores abans de la reunió important que venim a fer. Per tant, ens posem a dormir una estona fins que arriba la Silvana. Ella ens guia cap a Fe y Alegria, però els 3500 metres d’alçada es fan notar, i el Bernat i jo reclamem esmorzar per recuperar forces. La seu de FyA està pujada amunt i, esbufegant, hi arribem.

'Mercadillo' abarrotat de tendes i persones!

El divendres ens hem de reunir amb el ‘Padre’ Rafo, un jesuïta català treballant per Bolívia des de fa dècades. Amb una reputació que sembla no tenir fi, no sabem com imaginar-nos el director general d’on treballem! Però tant ell com el ‘vice’ són persones molt interessants i amb grans idees. La reunió és llarga, amb un intercanvi de visions sobre què podem fer en només dos mesos aquí. Per rematar la reunió, li regalem un llom portat de Catalunya al ‘Padre’ Rafo. Es veu que els va encantar, tant a ells com als altres jesuïtes! I que, fins i tot, s’han començat a plantejar fer-se’n ells mateixos!

Les dones que venen pel carrer.
A tot arreu i a totes hores és així.

Poc després d’acabar, arriba una noia americana, la Lisa, qui també treballarà per a Fe y Alegria però només per un més. En estar tant cansats i aprofitant la seva arribada, ens deixen escapar a conèixer La Paz. ‘Avenida del Prado’ amunt, arribem al barri de Sant Francisco, una zona totalment comercial, on els primers carrers són per a ‘enganyar’ els turistes amb coses típiques d’allà. Anant més amunt (perquè tot fa molta pujada) ja arriben les botiguetes per als ciutadans de veritat. Cada botigueta és una miniatura, i a cada hi ha una especialitat. Per exemple, una dona venia agulles i coses per l’estil, però que fossin agulles. En una altra botigueta, hi venien vàter i tapes de vàters de diferents estils. I prou. Cadascú té el seu àmbit. I, és clar, hi ha centenars de botiguetes diferents que venen tot de coses diferents.

El Dia de La Paz

Ball típic de les dones.
El color de les faldilles varia segons la
'colla' d'on són les noies.

El dilluns següent era el dia de La Paz i, per tant, el dia de festa per a tots els 'paseños' on, pel que ens van avisar, tots van més que beguts!

La bandera de La Paz

Tot i així, els dies previs ja hi havia celebracions. Entre d'altres, bandes musicals (com les de molts pobles catalans) que tallaven carrers sencers per desfilar, balls autòctons -on nois i noies ballen per separat- o banderes de la ciutat (verd i grana) penjades dels edificis.

Després de tanta vena comercial, els tres anem a sopar a un restaurant d’estil molt americà. I mentrestant, anem planejant els viatges que tots tres farem el cap de setmana per La Paz i al Llac Titicaca.

Però, aquestes aventures, demà continuaran...

'Rumbo a La Paz'

Ja hem pres uns quants 'mates' de fulla de coca!
Diuen que va bé pel mal d'altura, així que molt
possiblement ens n'acabem prenent uns quants
allà a La Paz.

Aquesta nit comença una altra gran aventura per a nosaltres: marxem cap a La Paz en autocar! El viatge dura 7 hores! Hem agafat l’últim bus, que és ‘bus-cama’ i surt a les 11 de la nit. Així, quan arribem a allà anirem a l’hotel i després directament a treballar.

L’objectiu és doble. Principalment anem allà per treballar i reunir-nos amb persones que confien que puguem fer una bona aportació a Fe y Alegria, i que a la vegada ens han de guiar i aportar moltíssima informació. Per tant, les expectatives d’aquest viatge en relació al projecte són molt altes.

Per altre banda, també hi anem per viatjar, ja que coincideix que el dilluns és el dia de La Paz, i és festa. Anirem el cap de setmana al Llac Titicaca, dormint a Copacabana i segurament aprofitarem per fer una breu visita al Perú, que està al costat! Fantàstic!

I esperem que no faci gaire fred! La Paz està a 3650 metres d’altitud i el llac a més de 3800. Segurament ens comprarem alguna jaqueta, i a poder ser, típica d’aquí.

Tot això vol dir que potser no podré tornar a escriure fins quan tornem, dimarts o dimecres (segons la feina que ens surti).

Bon viatge i, com es diu en quítxua, ‘kayekama’, ‘hasta luego’, fins aviat!

Joves esperances

Ahir al vespre ens van cridar un moment, amb una proposta inesperada. L’endemà vindrien uns alumnes d’una escola de la ciutat a fer una jornada ‘espiritual’, i ens van demanar si voldríem fer una pregària en català, i cantada! El Bernat ja va dubtar això de cantar. Jo ho hauria d’haver fet, però que els parléssim català era l’important, fos cantat, en prosa, amb accent tancat o mallorquí.

El fet és que avui, mentre dinàvem una sopa i tallarines estil bolivià, ens han cridat.  Estaven tots a l’aula, discutint un sermó que la ‘Hermana’ Laura, monja dels Estats Units, havia llegit. Nosaltres ens havíem d’apuntar a la discussió de si “Es posible la civilización?” que va plantejar la ‘Hermana’. És possible la civilització? Em va semblar una pregunta inadequada, que portava una actitud derrotista ja abans de respondre.

És possible la civilització? Clar, si vens dels Estats Units, potser Bolívia et sembla una selva. Però per això estem tots aquí i per això nens com aquests fan tants esforços per educar-se, per continuar construint la civilització del seu país, de la seva ciutat i de la seva comunitat.

Però les joves esperances eren cada cop més grans

Ens ho han regalat els nens.
Molt cert! Entre d'altres, per això estem aquí.

Qui eren aquells joves? La majoria tenien 14-15 anys, però per a molts eren les esperances del país. Fe y Alegria els havia agafat d’entre els més intel·ligents i/o necessitats per a ser líders. I, així com sona, els estaven preparant per ser “Líderes de la comunidad”. Això és nens i nenes que havien d’acabar representant i tirant endavant la seva comunitat, juntament amb els seus pares i un professor. Quanta responsabilitat! Això si, realment preparats, espavilats i intel·ligents. El Bernat diu que ha quedat molt sorprès per la seva gran capacitat intel·lectual. És cert. I a mi m’ha sorprès molt que, tenint nens així, el país no vagi millor. Potser és que ara comencen a venir aquestes generacions, o potser és (i molt possiblement) que ells han tingut la sort d’estudiar, i amb bones oportunitats, però que siguin una minoria.

La pregària

Hem assistit tots, després, a una xerrada sobre la violència sexual a les dones i sobretot, nenes. Aquest tema, si a casa és greu, aquí és habitual, preocupant. I ho volien fer entendre als nens.

Tots preparats per començar a cantar, també en català! 

Després, hem anat a la capella a fer unes pregàries. I la professora ens ha convidat a explicar què era el català. Hem explicat que d’allà on som i d’on és el Barça, de Barcelona, és un lloc anomenat Catalunya. I que s’hi parla català, el nostre idioma. “Que lo hablen un poco” han dit... I no sabíem què dir en català. Però, davant la passió que tenen pel Barça, els he dit que diria l’himne, sense cantar-lo. I així, ha estat i els ha fet gràcia!

Després hem fet les pregàries i cantates. La nostra, en català, ha sonat prou bé, però el Bernat es parteix de com deien les ‘r’ finals de paraules com ‘Senyor’. Bonic que tots cantessin en català, i sobretot quan tots també tenen les seves llengües pròpies com el Quechua i l’Aymara. Després, un company nostre d’oficina va llegir un passatge de la bíblia en Quechua... Molt diferent!

La nota que ens han fet els nens per tal que sabem
 arribar a la seva escola i celebrar el seu dia! 

Quan ja havíem tornat a treballar, ens van venir a buscar uns nens i nenes. Ens venien a convidar al dia de la seva escola pel diumenge 22. Molt macos, educats i alegres! I deien que els encanta la sèrie ‘Aída’! I per a un, el seu personatge preferit és ‘el Luisma’. I l’he imitat, amb allò de “ya estamos, el Luisma es tonto”. També els ha fet molta gràcia.

Així doncs, els tornem a veure aviat! Joves esperances, ha estat bé veure per a qui i què treballem a l’hora de la veritat.