Aquesta pregunta ens l'hem fet últimament bastantes vegades. Les darreres setmanes hem tingut la sort de sentir-nos bolivians. La Sara, una noia amb qui ens hem fet amics a aquí, i tota la seva família, ens han mig adoptat. Com a estrangers, l'intercanvi cultural és molt interessant. El primer dia ens van convidar al seu menjar bolivià. Això a canvi que el següent cop els cuinéssim nosaltres el nostre menjar: pa amb tomàquet, truita de patates i paella. Tot va quedar deliciós!
Poc a poc, hem anat coneixen els seus entorns, i així coneixent el que és un ambient de classe mitja-alta de Bolívia. En el fons, fins ara només coneixíem les classes humils i pobres, pel fet que són la major part i també per haver-les estudiat més de cara a tirar endavant el nostre projecte. El que és interessant és que, sense adonar-nos-en, estàvem analitzant la nostra pròpia realitat. I m'explicaré.
Ells són la classe mitja-alta, prou benestant com per no passar gana i poder permetre's el luxe de fer un viatge algun cop als Estats Units. Això, a aquí, és una minoria i tenen molta sort. Per tant, et poses a analitzar-los, i una de les primeres coses que penses és que com pot ser que no estiguin implicats per complet en la millora de la seva societat! Amb la de coses que necessiten, i que amb una mica d'ajuda ho solucionarien, com pot ser que no s'hi impliquin!! Però en aquest moment veus com si fos un mirall, que tu també tens la sort de viure tranquil i poden-te permetre alguns luxes. I que, malgrat la teva societat estigui millor, encara hi ha moltes coses per canviar! És a dir, he hagut de venir a ajudar a Bolívia, per adonar-me'n de debò que de gent necessitada n'hi ha al meu costat, i que tinc l'oportunitat i -perquè no- la responsabilitat, d'ajudar-la.
Aquesta sensació va créixer quan, per casualitat, vam anar a parar a una festa al barri ric de Cochabamba. Si, un barri com Pedralbes. Però les cases són el doble de grosses, a la vegada que tot el barri està emmurallat i vigilat, de manera que en creuar la porta, surts de Bolívia, i retornes a aquell món que semblava a vegades desitjat -però no tant inusual- de casa nostra. A la festa, joves bevent al voltant de la piscina, amb Cochabamba il·luminada als peus... Que preciós de nit! Ara, des de tant lluny no es veuen els nens petits treballar, les ancianes patejant-se els carrers per menjar, els joves robant ni els universitaris sense cap futur...
Però, per què ara els criticava així? És, per sort o no, el seu estil de vida còmode! I el que és pitjor, que potser no passa el mateix quan sóc a casa? Quin és el meu paper a la meva societat? On pertanyo?
És, crec, un dels grans descobriments que he fet aquí. Ajudar està en l'actitud. Tant se val els quilòmetres de distància on ho facis, i tant se val si a qui ajudes és més morenet o no, i tant se val quina activitat fas. El més difícil és adonar-se que tu ets un actor més en la societat. I el paper que representes el pots canviar. I que el teu personatge pot esdevenir protagonista si el fas créixer.
