Cap de setmana a Cochabamba

Aquest és el primer cap de setmana que passem a Cochabamba, fet que implica fer vida com els autòctons, sense estar tot el dia treballant o fent de turistes.

  

Divendres, descoberta

Una estudiant de la Universidad Catòlica d’aquí, que està fent a seva ‘pasantía’ (pràctiques) a Fe y Alegria, ens va proposar anar el divendres a veure una exposició d’art al centre de la ciutat, i així fer una mica de visita. Ens hi vam apuntar de seguida.

Aprofitant que aquell dia un jesuïta català (també ex-estudiant del St. Ignasi–Sarrià) havia vingut a fer una visita a Fe y Alegria, vam fer la tornada amb ell en el taxi que li pagava l’oficina. Ell feia 25 anys que va marxar per venir a Bolívia, i no ha tornat en tot aquest temps... i tampoc ho farà. Imagino que allò pel que sempre has treballat i lluitat esdevé la teva vida. Ara, penso que no es pot oblidar la família, la terra, i les coses que t’han fet ser... per molt lluny que estiguin.

El cas és que ens vam trobar amb aquesta noia, l’Alesandra, al punt més concorregut del centre de la ciutat. Venia amb la seva germana, de 15 anys però tant o més madura que nosaltres. La passejada la vam inaugurar fent un cafè i un mate de coca. Després es van proposar no deixar-se cap carrer sense ensenyar-nos, i ho van aconseguir!

L’exposició d’art era una barreja de diferents estils i tècniques, i molts quadres amb temes folklòrics bolivians. Si l’art busca interpretar la realitat, està molt bé redescobrir una nova cultura a través dels seus quadres, mentre les dues noies autòctones te’ls expliquen.

Pels carrers de Cochabamba, com als de La Paz, hi ha moltes paradetes de menjar i detalls. El Bernat es va comprar una polsera maca i baratíssima. Més endavant, hi havia una paradeta de pomes banyades en caramel, brotxetes de raïm banyades en caramel, brotxetes de maduixa banyades en xocolata i ‘maní’. El ‘maní’ són galetes d’una cosa semblant al cacauet i ajuntat tot gràcies a un sucre de sabor a mel. Deliciós! Una de les coses més bones que hem provat a aquí. I vam provar també el raïm i les maduixes.

Després de caminar-ho tot, vam anar al típic menjar ràpid bolivià: pollastre i patates fregides, amb un tros de plàtan fregit i una beguda freda de civada (que els encanta a ells, però que a nosaltres gens). De fons, el canal de música latina, amb tots els cantants espanyols haguts i per haver que viuen ara a Miami.

Dissabte, descans i bons ambients

El dissabte ens el vam plantejar com a dia de treball ‘light’, ja que en principi no es treballa, però tenim molta feina per fer. Llevant-nos tard, vam estar tot el matí a l’oficina. Per fer alguna pausa del fred que fa allà dins, vam sortir a jugar a futbol a fora, que feia sol.

La tarda anterior ens havia trucat la Sara, “la sobrina de la Clarita”. La Clarita treballa amb nosaltres, i comentant un dia que també ens interessava sortir amb gent jove per Cochabamba, ens va dir que li donéssim el nostre número, que ens posaria en contacte amb la seva ‘sobrinita’.

D’aquesta manera, vam acabar parlant amb la Sara, que ens va proposar anar a sopar pel centre, a un local molt bo.

Al costat d’una mansió enorme que pertanyia a un antic empresari  de l’estany, hi havia el bar i restaurant “La Muela”, un nom en honor a una muntanya de La Paz que té el relleu de queixal. I a la porta, la Sara amb la seva germana Gabriela. La primera és tres anys més gran que la segona, tot i que les dues són més grans que nosaltres. Però realment encantadores i bones amfitriones. Les dues estudien disseny gràfic, tot i que la gran ja treballa, i fins i tot s’ha muntat un estudi propi amb uns amics!

Elles, a diferència de la majoria de la població, tenien més característica de blanc que d’indígena. I això, per molt que pugui semblar obvi, fa molta diferència. La manera de parlar i fer en comparació amb les noies de la nit anterior (la voluntària companya de feina) era molt diferent. Dos estils de bolivianes.

El bar és un dels més reclamats per joves (i no tant joves) de la ciutat, on es fan molts concerts i festes. Es veu que la cultura de veure és molt present a la societat cochabambina, però això encara ho haurem de descobrir bé.

Segurament aquest lloc tornarà a sortir algun altre cop, esperem!