Primer dia a La Paz (1/5)

 El bus de mitja nit

Els 'motxilleros' preparats per sortir a l'aventura!

El dijous havíem acabat de treballar i teníem per davant 7 hores de bus. Marxant a les 11 de la nit, dormiríem en els seus seients-llit tot el trajecte. L’aventura, però, va començar al taxi que vam agafar: tot ‘tunejat’, semblava disposar de servei discoteca interior. Les llums pampallugant de color blau anaven saltant sense parar dins el cotxe. Aquests cop si que hi havia cinturons, però anaven destinats a aguantar els altaveus extres que hi havia darrera...

La terminal de busos, com a totes hores, estava en plena activitat. El personal de les diferents companyies anava cridant ofertes i sortides dels següents busos. Nosaltres esperàvem a la cua, fet que cridava l’atenció, ja que tots els bolivians són molt més baixets que nosaltres. La nostra sensació de desentonar es va acabar quan un americà ros i molt més alt que nosaltres va entrar: si pensàvem que cridàvem una mica l’atenció, aquest ja no se n’escapava.

Vam anar al segon pis del bus, aquell on, segons un de l’oficina, “cuando hay accidentes, si vas arriba recibes menos”... Ho va dir amb tanta tranquil·litat que ni vam patir... Però, això si, el bus era el millor que havíem agafat mai. Eren quasi llits! Aquest és el transport bàsic per moure’s per Bolívia, per això és tant còmode i n’hi ha tants (vam arribar a comptar més de 20 companyies de bus a l’estació de Cochabamba).

La capital

Souvenirs de tot tipus, sobretot estil 'andino'.

Arribem a La Paz a les 7 del matí. Aquest lloc és molt més ciutat que Cochabamba, més arreglat i cuidat. Aquí ja hi ha edificis alts, i la majoria ho són. A més, si Cochabamba està rodejada de muntanyes, La Paz també, però no es veuen... són tot cases!

El taxi ens deixa a l’hotel i tenim dues hores abans de la reunió important que venim a fer. Per tant, ens posem a dormir una estona fins que arriba la Silvana. Ella ens guia cap a Fe y Alegria, però els 3500 metres d’alçada es fan notar, i el Bernat i jo reclamem esmorzar per recuperar forces. La seu de FyA està pujada amunt i, esbufegant, hi arribem.

'Mercadillo' abarrotat de tendes i persones!

El divendres ens hem de reunir amb el ‘Padre’ Rafo, un jesuïta català treballant per Bolívia des de fa dècades. Amb una reputació que sembla no tenir fi, no sabem com imaginar-nos el director general d’on treballem! Però tant ell com el ‘vice’ són persones molt interessants i amb grans idees. La reunió és llarga, amb un intercanvi de visions sobre què podem fer en només dos mesos aquí. Per rematar la reunió, li regalem un llom portat de Catalunya al ‘Padre’ Rafo. Es veu que els va encantar, tant a ells com als altres jesuïtes! I que, fins i tot, s’han començat a plantejar fer-se’n ells mateixos!

Les dones que venen pel carrer.
A tot arreu i a totes hores és així.

Poc després d’acabar, arriba una noia americana, la Lisa, qui també treballarà per a Fe y Alegria però només per un més. En estar tant cansats i aprofitant la seva arribada, ens deixen escapar a conèixer La Paz. ‘Avenida del Prado’ amunt, arribem al barri de Sant Francisco, una zona totalment comercial, on els primers carrers són per a ‘enganyar’ els turistes amb coses típiques d’allà. Anant més amunt (perquè tot fa molta pujada) ja arriben les botiguetes per als ciutadans de veritat. Cada botigueta és una miniatura, i a cada hi ha una especialitat. Per exemple, una dona venia agulles i coses per l’estil, però que fossin agulles. En una altra botigueta, hi venien vàter i tapes de vàters de diferents estils. I prou. Cadascú té el seu àmbit. I, és clar, hi ha centenars de botiguetes diferents que venen tot de coses diferents.

El Dia de La Paz

Ball típic de les dones.
El color de les faldilles varia segons la
'colla' d'on són les noies.

El dilluns següent era el dia de La Paz i, per tant, el dia de festa per a tots els 'paseños' on, pel que ens van avisar, tots van més que beguts!

La bandera de La Paz

Tot i així, els dies previs ja hi havia celebracions. Entre d'altres, bandes musicals (com les de molts pobles catalans) que tallaven carrers sencers per desfilar, balls autòctons -on nois i noies ballen per separat- o banderes de la ciutat (verd i grana) penjades dels edificis.

Després de tanta vena comercial, els tres anem a sopar a un restaurant d’estil molt americà. I mentrestant, anem planejant els viatges que tots tres farem el cap de setmana per La Paz i al Llac Titicaca.

Però, aquestes aventures, demà continuaran...