Joves esperances

Ahir al vespre ens van cridar un moment, amb una proposta inesperada. L’endemà vindrien uns alumnes d’una escola de la ciutat a fer una jornada ‘espiritual’, i ens van demanar si voldríem fer una pregària en català, i cantada! El Bernat ja va dubtar això de cantar. Jo ho hauria d’haver fet, però que els parléssim català era l’important, fos cantat, en prosa, amb accent tancat o mallorquí.

El fet és que avui, mentre dinàvem una sopa i tallarines estil bolivià, ens han cridat.  Estaven tots a l’aula, discutint un sermó que la ‘Hermana’ Laura, monja dels Estats Units, havia llegit. Nosaltres ens havíem d’apuntar a la discussió de si “Es posible la civilización?” que va plantejar la ‘Hermana’. És possible la civilització? Em va semblar una pregunta inadequada, que portava una actitud derrotista ja abans de respondre.

És possible la civilització? Clar, si vens dels Estats Units, potser Bolívia et sembla una selva. Però per això estem tots aquí i per això nens com aquests fan tants esforços per educar-se, per continuar construint la civilització del seu país, de la seva ciutat i de la seva comunitat.

Però les joves esperances eren cada cop més grans

Ens ho han regalat els nens.
Molt cert! Entre d'altres, per això estem aquí.

Qui eren aquells joves? La majoria tenien 14-15 anys, però per a molts eren les esperances del país. Fe y Alegria els havia agafat d’entre els més intel·ligents i/o necessitats per a ser líders. I, així com sona, els estaven preparant per ser “Líderes de la comunidad”. Això és nens i nenes que havien d’acabar representant i tirant endavant la seva comunitat, juntament amb els seus pares i un professor. Quanta responsabilitat! Això si, realment preparats, espavilats i intel·ligents. El Bernat diu que ha quedat molt sorprès per la seva gran capacitat intel·lectual. És cert. I a mi m’ha sorprès molt que, tenint nens així, el país no vagi millor. Potser és que ara comencen a venir aquestes generacions, o potser és (i molt possiblement) que ells han tingut la sort d’estudiar, i amb bones oportunitats, però que siguin una minoria.

La pregària

Hem assistit tots, després, a una xerrada sobre la violència sexual a les dones i sobretot, nenes. Aquest tema, si a casa és greu, aquí és habitual, preocupant. I ho volien fer entendre als nens.

Tots preparats per començar a cantar, també en català! 

Després, hem anat a la capella a fer unes pregàries. I la professora ens ha convidat a explicar què era el català. Hem explicat que d’allà on som i d’on és el Barça, de Barcelona, és un lloc anomenat Catalunya. I que s’hi parla català, el nostre idioma. “Que lo hablen un poco” han dit... I no sabíem què dir en català. Però, davant la passió que tenen pel Barça, els he dit que diria l’himne, sense cantar-lo. I així, ha estat i els ha fet gràcia!

Després hem fet les pregàries i cantates. La nostra, en català, ha sonat prou bé, però el Bernat es parteix de com deien les ‘r’ finals de paraules com ‘Senyor’. Bonic que tots cantessin en català, i sobretot quan tots també tenen les seves llengües pròpies com el Quechua i l’Aymara. Després, un company nostre d’oficina va llegir un passatge de la bíblia en Quechua... Molt diferent!

La nota que ens han fet els nens per tal que sabem
 arribar a la seva escola i celebrar el seu dia! 

Quan ja havíem tornat a treballar, ens van venir a buscar uns nens i nenes. Ens venien a convidar al dia de la seva escola pel diumenge 22. Molt macos, educats i alegres! I deien que els encanta la sèrie ‘Aída’! I per a un, el seu personatge preferit és ‘el Luisma’. I l’he imitat, amb allò de “ya estamos, el Luisma es tonto”. També els ha fet molta gràcia.

Així doncs, els tornem a veure aviat! Joves esperances, ha estat bé veure per a qui i què treballem a l’hora de la veritat.