Llac Titicaca (3/5)

Una entrada molt llarga... per un dia molt complert!

El bus sempre és una experiència

Sota els núvols, la capital

Els busos cap a Copacabana sortien des del ‘cementerio’. No era un nom metafòric, ni d’un barri... A l’altre costat de la vorera d’on hi havia el bus ja començaven els nínxols amb les seves flors... Confiàvem que allò no fos un presagi, perquè la carretera fins a Copacabana, que tardava 3 hores, era plena de corbes, sense proteccions i amb un conductor molt animat amb l’accelerador.

El cas és que a les 8 del matí vam quedar amb la Lisa allà, i ens van instal·lar als últims 3 llocs que quedaven, que era al final de tot. Un company de l’oficina, el Germán, ens havia recomanat feia uns dies que sempre ens poséssim al pis de dalt i al centre del bus. Li vam dir si era perquè no et roben tant... La seva resposta, de tant tranquil·la i natural que va ser, ens va sorprendre més que preocupar: “Es porqué algunes veces hay accidentes, y si vas a bajo recibes más... Mejor arriba”. Tot i així, aquest bus només tenia un pis, però el fet de no veure res crec que era millor i tot.

El Alto sobresurt del núvols i s'enfila

Ens vam començar a enfilar cap a El Alto. Però hi havia un embús increïble! Així que el conductor va decidir donar mitja volta i agafar un camí de terra que estaven construint. La part bona eren les vistes, amb La Paz als peus però coberta de boira... La part dolenta va ser descobrir que aquell bus era capaç d’avançar quasi a dues rodes, ja que el camí en obres el feia tomballejar tant que l’anava posant de costat quasi bolcant!  

Mentrestant, la mala sort va portar al Bernat a seure al costat d’un borratxo (i la seva dona també borratxa) que li van donar la llauna tot el viatge. Primer intentant fer-lo cantar les cançons que posaven al mòbil... després, criticant els de Santa Cruz, perquè no estimaven tant Bolívia com els de La Paz.

El Alto

Típica imatge de El Alto

El Alto és una part de La Paz, la part nord, però molts ho tracten com una ciutat a part. I és que és tant diferent i tant amunt que s’ho mereix. És aquella part on hi viu la classe baixa, però que molts són els que tenen fortunes. Ara bé, estan ben amagades, perquè la pobresa allà era palpable en tot. No només en els bots que feia el bus pels carrers sense asfaltar. També per les cases de totxana, totes iguals i mai de més de dos o tres pisos. Dones venent coses amunt i avall, homes vestint esgarraps caminant pel carrer, gossos remenant escombraries...

A veure qui s'hi dutxa...

A mesura que ens  allunyàvem hi havia menys cases i més ‘altiplano’. El paratge era preciós, extens, marró i sense cap mena d’arbre. Això a causa de l’altitud. Les cases de totxana s’havien convertit en cases d’adob (totxos fets de fang, plantes i demés).

L'altiplà. Cap arbre, tot verge. 

‘Estrecho de Tiquina’

Les barcasses són de fusta... i poc més!

Poc a poc vam anar veient el llac. Ara bé, per arribar a Copacabana havíem de creuar l’estret al poble de Tiquina, ja que no hi havia cap pont. En el seu lloc, un centenar de barcasses de fusta havien de transportar busos i cotxes cap a l’altre costat. Els passatgers havíem de baixar i anar amb barquetes, també de fusta, pel nostre compte. El per què? No és que siguin previsors els bolivians... més aviat són conseqüents, i amb un cop que s’enfonsés un bus al llac amb tots els viatjants dins ja n’hi va haver prou.

Semblava increïble com aguantaven un bus i un cotxe a sobre la barcassa, però al final creuaven!

A la barca! 

El nostre bus! Ja podem seguir

Copacabana

El mercat de Copacabana

Les tres noies que teníem al nostre costat al bus anaven a veure la ‘virgensita de Copacabana’ i a menjar peix allà. Nosaltres no vam ser menys i, aprofitant que la nostra panxa estava en moments delicats, vam menjar peix frec a Bolívia, cosa que costa molt de fer. Era truita de llac, una delícia.

El poble era un lloc molt turístic, ple de colors dels mercats i dels records típics andins. Però ens em vam escapar, i vam agafar un barco cap a la Isla del Sol.

El vaixell de palla típic del llac... però l'únic que vam veure!

El viatge en barca va ser preciós! En un primer moment, el litoral semblava la Costa Brava, però amb un fred dels Pirineus a l’hivern. Passat un cap, vam descobrir la vista de les muntanyes de 6.000 metres i més d’alçada, que naixien quasi al mateix llac.

L'expedició de barquetes cap a la Isla del Sol.
Sense sentir el fred sembla preciós!

La Isla del Sol

Típic turista a Bolivia... passant fred!

L’arribada a la Parte Norte de la Isla del Sol va ser preciosa. Per què la Parte Norte i no la Sur? Doncs perquè és menys turística... i es notava! Tots érem ‘motxileros’, i l’hostal que vam agafar tenia llit i un sol lavabo/dutxa compartit entre totes les habitacions. Això si, a peu de platja i amb vistes!

L'arribada, era preciós

No vam tardar en anar a fer la primera visita a les ruïnes inques. Recorrent el camí, amb la posta de sol ataronjada i envoltats de muntanyes nevades i un ‘mar’ sense fi, vam coincidir que allò era una de les coses més boniques que havíem vist mai. De fet, diuen que és una de les meravelles del món.

Travessàvem comunitats que vivien en cases d’adob. Molt autèntiques encara, malgrat aprofitaven per fer-nos pagar per tot. Tot el poble era ple d’animals, i es passejaven per allà tant tranquil·lament.

Fent camí

Ruïnes inques, el Temple del Sol

Les construccions inques les vam atrapar després de creuar-nos amb uns quants grups d’argentins i brasilers. Els que tenen diners aquí, vaja. Els temples no mantenien teulades, però si les parets. Tant gros, semblava un laberint de pedra. I sempre amb vistes a l’altre riba del llac, que ja és Perú.

Aquí darrera dormíem.. Sembla el Meditarrani!

Ases i bens... faltaven els porquets

 Com la gent d’aquí, vam anar a dormir quan es va pondre el sol. I el matí següent, va començar ben d’hora, amb els crits dels ases...